Aquesta setmana encara ressonen les alertes als telèfons mòbils de la majoria de militants i simpatitzants del PVI. Aquell 14 de desembre pel matí va ser frenètic.
Un grup de whatsapp, nombrosos militants i una única notícia. La moció de censura que han firmat els 11 regidors del PP, VOX i PVI, proposant a Maria Dolores Miralles com a alcaldessa i que presenta el seu sherpa Juan Amat en dependències municipals de forma presencial. Nombrosos representants públics es van pronunciant en aquell “foro” de debat improvisat. Alguns exregidors i regidores independents en l’etapa del govern de coalició amb el PSOE no donen crèdit a la notícia i demanen explicacions públiques. Altres, suggereixen la possibilitat de prendre mesures concretes cap a les dos regidores independents que han signat la moció sense consultar-ho en assemblea. Sonen els telèfons. L’exalcalde independent tampoc dóna crèdit a la situació.
Mentrestant, alguns dels pocs militants que queden en aquest grup oficial, l’abandonen. El PVI, com el Titànic, comença a fer aigües. Però al contrari que a la pel·lícula, la seua capitana i la seua “segunda de a bordo”, decideixen abandonar el vaixell amb els passatgers de primera classe al crit de “mujeres y niños primero”, mentre el vaixell i els innumerables passatgers de 3a classe, la majoria de la base de militants del PVI, s’enfonsen sense cap explicació, ajuda o armilla salvavides.
Segons el diari de bord, la col·lisió amb l’iceberg de l’absolutisme antiassembleari es produeix un dimecres 13 per la tarde nit. La capitana i l’adjunta, en contra del criteri de part de l’executiva, decideixen prescindir dels prismàtics per a albirar amb solvència i tirar endavant la moció sense consultar a la militància. Caciquisme nàutic en estat pur. Mentrestant, la gent de tercera classe del PVI nada en la desesperació d’unes aigües fredes i fosques pròpies del fred de Nadal, els “cadàvers” polítics i ideològics que ha deixat l’operació es compten per desenes. Més de 30 de moment. En el silenci del drama de la nit, encara ressona algun crit demanant una assemblea extraordinària, però encara no s’ha pogut recuperar cap passatger amb vida que responga a aquest crit d’auxili. Cada hora que passa, les esperances, són menors.
La proa ja és al fons del llit marí de la Mediterrània. La popa, alguns metres més enllà, descansa prop de la Cala Triador. Mentrestant, en algun indret desconegut, la capitana i l’adjunta, desembarquen a la terra promesa de la llibertat, els somnis, l’alcaldia, els bous al carrer i la Z de VinaroZ. Ho fan amb noves identitats, però amb velles pràctiques.
Elles, Maria Dolores i Marcela, són les supervivents del PVI Titànic. El taquillazo de l’any, finançat per les productores Popular Films & Vox Productions.
Marc Albella Esteller
Regidor del Grup Municipal Socialista