Ara fa just un any, un 23 d’abril, em van donar una de les notícies més gratificants i importants de la meua vida: ja eres el “tio” Marc!. Per als que vingueu d’una família gran i extensa, suposo que ser un més o un menys, no deu causar molt d’enrenou familiar. Però els Albella-Esteller som una família, podríem dir… poc extensa. Quan un és fill de pare i mare fills únics, se li tanquen moltes possibilitats. I quan un perd a tres dels seus avis amb una diferència de poc més de 4 anys i massa aviat, sap de què parlem. Durant molt de temps a casa sempre hem sigut cinc, sis com a molt quan mon germà va decidir formar un projecte de vida. Per a Nadal, per a celebracions, o simplement, per a trobar-nos en diumenge. Mentre alguns dels meus amics xalaven contant-me com ajuntaven taules de càmping per a donar cabuda a la tia de Fortanete o als cosins de Barcelona, al dinar de Nadal, a casa nostra, el “que fer” era el canvi d’estovalles per a vestir de “gala” una taula que estava més acostumada a la quotidianitat que a les celebracions de masses.
Entendreu, llavors, el significat de l’arribada d’un nou membre a la nostra família.
No he amagat mai les meues pretensions de no exercir, de moment, la paternitat com una aspiració vital per a sentir-me ple i viu com a persona. No perquè no em vinga de gust. Sinó, simplement, perquè crec que ser pare o mare requereix d’un compromís que t’obliga a abraçar noves fites i a renunciar a d’altres per a garantir un procés ple, segur i de llibertat per a la nova vida que abraces entre els teus braços. I sento que, a hores d’ara, no estic preparat per a donar-lo.
Una vida que aspira a un llegat. El que li donarem a través de l’educació, dels valors o de l’aprenentatge constant basat en equivocar-se, caure i saber aixecar-se després. Uns valors i una educació que, fins que no decidisca emprendre el seu propi camí vital, se li inculcaran en un lloc determinat on creixerà baix el paraigua d’un projecte familiar, amb una xarxa social teixida al voltant d’un espai físic: Vinaròs.
I és aquí on jo em pregunto: Quin Vinaròs veurà el meu nebot? Quin Vinaròs heretaran els Éder de la nostra ciutat?
Les casuístiques de la vida m’han portat a formar part d’una altra família. Aquella que es tria. La socialista. I esta…, esta sí que és extensa! Un conjunt de persones que vetllem, d’alguna manera, per una gran criatura de més de 782 anys d’història que segueix creixent per a trobar el seu lloc al territori i al món. Una gran família que vetlla per a què aquesta criatura, la nostra ciutat, siga el lloc ideal per a donar la benvinguda a moltes i molts Éder. Ja siguen de naixement o d’adopció.
I és que la vida, als socialistes de Vinaròs, ens ha donat la possibilitat de ser un granet de sorra, però part activa, en la construcció d’una ciutat i d’una societat amb uns valors que verdaderament facen que el dia de demà, se senten orgullosos del treball dels seus “tios”.
En dies on busquem motius per a seguir endavant amb les nostres conviccions, un s’adona que el motiu el té a casa. Per a mi és Éder i té un any.
Benvingudes i benvinguts sigueu, Éders. La vida és prendre partit. I nosaltres hem elegit prendre’l per vosaltres. Esperem no defraudar-vos.
Marc Albella Esteller
Portaveu del Grup Municipal Socialista